Que pot fer un pare i una mare per educar be al seu fill o filla?

L’educació d’un fill crec que es lo mes important per la vida d’aquest. Crec que la vida d’una persona es moldetja segons dos perspectives: el naixement, i el desenvolupament.

La forma de ser d’una persona, naix o es fa? El que crec que passa es que, un xiquet, quan neix, no te coneixement ni experiència de les coses, però si que te algo programat que el farà ser d’una manera o d’altra (com un ordinador, te coses programades, però son les demés persones les que hem de completar-lo). Així, quan un xiquet ja ha nascut, sols queda que pares, família, amics, societat i sobretot l’experiència de la seva vida el fagin ser d’una manera o altra. Per exemple, un xiquet o xiqueta que naix amb un inclinació a l’homosexualitat, es una actitud que ja la te des de que naix, i no que la apres o elegit (normalment), probablement, en un futur manifestarà eixa inclinació d’una manera o d’altra, segons el desenvolupament i experiència que haja tingut. M’explique: si suposem que tot el mon pot aplegar a tindre 10 qualitats, jo crec que 5 d’aquestes qualitats ja les tindrà quan naix, i que les altres 5 les anirà aprenen a la seva vida. També crec que seria possible que les 5 primeres qualitats de quan naix les canviara, les modificara o inclus les eliminara. Per això, el para o la mare no pot saber mai quan ho fa be, ja que l’educació es una cosa pròpia de cada u, per exemple, per a mi pot estar be igualtat de sexes, i per l’esglesia no.

En conclusió, els pares l’únic que poden fer es educar-lo a la seva manera, la millor manera possible per a ells i que siga (segons ells) el millor per al seu fill.

De que serveix la ciència?

La ciència es un conjunt de coneixements que es caracteritzen formalment per la intersubjectivitat i pràcticament per la capacitat de fer previsions exactes sobre una part de la realitat.

Desprès de saber que es la ciència, esta clar que la ciència es com una tècnica que ajuda a l’ésser humà a entendre, conèixer o fer-se una idea de la vertadera realitat, la realitat absoluta. El que passa es que, per molt aproximada que siga eixa idea, per moltes proves que s'hajen fet, mai s’aplegarà a conèixer la realitat. Així, també diria que la ciència serveix per millorar el comportament de les persones, ja que entendrien millor el perquè de les coses, entendrien millor la realitat que estan vivint.
També es podria dir que serveix per curar enfermetats. Dins d'aquesta ciència, també hi entra la realitat. La ciència fa que coneguem les enfermetats i que pugem curar-les, i açò equival a que la ciència fa descobrir la realitat que causen eixes enfermetats. Es a dir, mostra gran part de la realitat. M'explique: el SIDA es una enfermetat que de moment no te cura. La ciència a fet possible que al menys les persones que tenen SIDA pugen viure mes temps o que pugen recuperar-se, preo no del tot. Doncs així, mostra la realitat, però no del tot: el SIDA es la realitat, preo la ciència no mostra la cura absoluta, sols mostra una petita visió de la cura de la enfermetat.


En conclusió, la ciència es un manera de poder conèixer mes realitat, i per lo tant, fer mes be a la societat, encara que no mostre la realitat absoluta

Que pasaria si un xiquet visquera els 16 primers anys aïllat de les persones?

Un xiquet aïllat de la societat, podria sofrir un shock al vore la vertadera realitat.

Imaginem-nos que aquest xiquet esta aïllat en una illa. Ell creuria que aquesta seria la realitat i no se qüestionaria res sobre si hi ha un altra realitat. Però crec que si es qüestionaria perquè es eixa la realitat. Es a dir, ara mateix, nosaltres si que ens preguntem si hi ha algo desprès de la vida, si hi ha un altre mon, un altra realitat. Però menys segur es que ens preguntem si aquesta vida es tot un "somni" i la vertadera realitat sigui una altra. Desprès esta el tema de els sentiments. Crec que ise xiquet si que notaria sentiments, perquè si ara mateix nosaltres sentim sentiments (i no tenim ninguna prova perfecta de que aquesta sigui la realitat)ell també les sentiria. Ara nosaltres sentim sentiments per les demés persones. I crec que el xiquet sentiria sentiments per el que te ell. Si no te altres persones, podria tindré menjar. I si un dia aquest menjar se acabarà, sentiria un sentiment d’angosta o pena.

Finalment, desprès de tot lo dit, també ni ha que tindré en conter la realitat, el llenguatge i el pensament. Per molt que el xiquet sentirà sentiments i creguera firmament que aquesta es la realitat, ell l'analitzaria d'una manera extremadament diferent a la nostra, es a dir, en un llenguatge, realitat i pensament diferents.